Voltor comú (Gyps fulvus)
Des que els antics pobladors de la Península Ibèrica es van fer ramaders fins als nostres dies, el voltor comú ha estat estretament lligat a les activitats pastorals de l’home, realitzant una eficaç, encara que de vegades incompresa, tasca sanitària. Nèciament perseguit durant dècades, aquest carronyer va entrar en un perillós declivi del que, relaxada la pressió, es va recuperar de forma espectacular. Malauradament, el repunt de l’ús del verí i els canvis en la gestió de carronyes, escombriaires i femers tornen a projectar ombres d’incertesa sobre el futur d’aquesta enorme rapinyaire.
Parella de voltor comú
voltors esperan menjar
El voltor comú és un rapinyaire immensa i inconfusible, dotada d’excel·lents adaptacions per a la detecció i el consum de carronyes de grans dimensions. Amb més de 2 metres d’envergadura i un pes de 7-9 quilos, aquest carronyer és una de les aus més voluminoses d’Europa i també una de les més longeves. Les aus tenen una coloració general marró-grisenca, amb les regions dorsals una mica més pàl·lides, en contrast amb les rèmiges fosques, mentre que les ventrals són de tons marrons i poden aparèixer subtilment llistades amb un to més clar. Vist de prop, l’aspecte del voltor comú criden l’atenció diversos detalls morfològics al cap i el coll, com el poderós bec, la característica gola de plomes i el llarg i plomat coll, cobert només per un fi plomissol, que s’adapta perfectament a l’explotació de l’interior dels cadàvers. És precisament en aquesta zona anatòmica de la rapinyaire on es poden apreciar amb més facilitat les diferents edats de les aus. Així, els voltors adults tenen el bec de color os, la gola blanca i cotonosa, el plomissol del cap clar i l’iris de color groguenc o ambarí, mentre que els exemplars juvenils llueixen una gola molt patent i desflecada, composta per llargues plomes lanceolades de color vermellós, i tenen l’iris i el bec negres. A mesura que transcorren els anys, els voltors van passant per diferents plomatges intermedis-que també afecten els caràcters descrits, en què, progressivament, adquireixen la lliurea de l’adult, cosa que succeeix quan tenen set o vuit anys.
Vist en vol, el voltor comú-que es remunta amb les ales lleugerament en «V» – ofereix una silueta inconfusible, amb les ales llargues i amples i una cua reduïda.
conjunt de voltors
_parella de voltors
voltor comú
-
- Voltors menjant
El repunt de la pràctica d’enverinar els camps i la nova legislació sobre el tractament dels cadàvers i restes del bestiar domèstic (com a conseqüència de les recents crisis sanitàries esdevingudes a la Unió Europea) suposen greus amenaces per a l’espècie a mig termini. A més del verí i l’escassetat d’aliment en algunes regions, s’enfronta a altres problemes, com les baixes sofertes en parcs eòlics, els accidents en línies elèctriques i les pertorbacions en les colònies de cria. No obstant això, per seguir comptant amb una saludable població de voltors lleonats, donat el seu actual número n’hi hauria prou amb esforçar-se a mantenir un control de l’estat de l’espècie mitjançant censos periòdics, així com amb tallar radicalment l’ús il·legal de verins i amb adoptar algunes mesures tendents a flexibilitzar tant la legislació referida al tractament de restes d’animals domèstics, com a la relacionada amb la gestió d’abocadors i femers. L’espècie apareix a la categoria «D’interès especial» al Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades.
menjant
hide observació de voltors