El Salar de Uyuni o de Tunupa és amb els seus 10.582 km² el major desert de sal del món. Està situat a uns 3.650 m d’altitud al departament de Potosí, a l’altiplà de Bolívia, a prop de la serralada dels Andes. L’explotació de la seva sal ha estat el mitjà de vida tradicional de la gent d’Uyuni. Avui, però, el turisme l’hi ha pres el relleu.
L’àrea que avui ocupa aquest desert, 150 km de nord a sud i 250 km d’est a oest, estava coberta fa 40.000 anys pel llac Ballivián i fa milions d’anys fou el fons d’un oceà. El Salar de Coipasa i els llacs Poopó i Uru Uru també són vestigis d’aquest gran llac prehistòric.
Existeixen aproximadament 11 capes amb gruixos que varien entre els 2 i 10 m. La crosta que es troba a la superfície té un gruix de 10 m. La profunditat del salar és de 120 m, la qual està composta de capes de salmorra superposades i fang lacustre.
El volcà Tunupa de 5.181 m. presidint el salar
Aquesta salmorra es compon de liti, bor, potassi, magnesi, carbonats (bòrax) i sulfats de sodi. Un mineral molt interessant és la ulexita que és transparent i té el poder de refractar a la superfície de la pedra la imatge dels que hi ha a sota. Aquest salar es considera que és la major reserva de liti, encara que és de molt difícil extracció per la falta d’aigua. Del Salar de Uyuni, que s’estima que conté uns 64 mil milions de tones de sal, se n’extreuen anualment 25 mil tones.
És també un dels principals destins turístiques de Bolívia:
- El mes de novembre es converteix en el lloc de cria de tres espècies de flamencs (Phoenicopterus andinus, Phoenicopterus chilensis, Phoenicopterus jamesi).
- Cactus de fins a 10 m d’altura es troben a la Isla del Pescado, l’illa més gran del conjunt d’illots situats al centre del salar.
- Mòmies de 3.000 anys d’antiguitat es van descobrir en una caverna al costat del salar.
Una carretera creua pel mig el salar des de Colcha K fins a Tahua, al peu del volcà Tenupa de 5.181 m.
Iniciem el nostre recorregut des de l’aeroport de la Paz, aquí veiem la vista dels Andes de des el seu interior.
Arribant a el salar de uyuni, veiem el començament i part de la seva extensió.
Veiem les marques de les zones on es trau part de la sal
El petit poble d’Uyuni, que pertany a l’estat de Potosí, va ser el primer lloc de Bolívia on es va sentit el xiulet del tren. Allà es va construir la primera línia ferroviària del país, l’any 1899, que unia Uyuni amb Antofagasta. El potencial de les mines de plata de Huanchaca van fer que el ferrocarril aviat es va convertir en columna vertebral del desenvolupament industrial i molts pobles es van crear a la vorera fèrtil de les vies. Els trens sortien plens a vessar de plata, i tornaven amb gent d’altres localitats amb l’única intenció de subsistir i guanyar-se la vida.
En el dia d’avui, els perfils de ferralla de totes aquelles màquines, s’han quedat allà, tan sols com a museu del passat. En dies de fort vent, aquest, traspassa pels orificis envellits fent xiular novament les màquines, que potser encara no s’han adonat que mai més arribaran a la pròxima estació.
Després d’aterrar vàrem visitar el cementeri de maquines de trens a Uyuni
La vicunya (Vicugna vicugna), del quítxua wik’uña, és un camèlid sud-americà de la tribu Lamini, ubicat a la família Camelidae, que viu a l’altiplà andí.En el trajecte de Uyuni al hotel, hem pogut veure vicunyes al costat de la carretera
El hotel De Sal Luna Salada permet observar unes vistes del salar de Uyuni y les postes de sol.
La primera sortida hem anat a veure la creu del Sur, i el naixement de un nou dia al Salar de Uyuni.
La Creu del Sud (Crux o Crux Australis), per contrast amb la Creu del Nord, és la més petita de les 88 constel·lacions modernes, però també una de les més famoses. Es troba tocant la constel·lació Centaurus
«Crux (la Cruz), normalmente referida como la Cruz del Sur para contrastarla con la Cruz del Norte, es una de las más famosas constelaciones modernas a pesar de ser la más pequeña de las 88 que integran la esfera celeste; según los límites imaginarios impuestos por la Unión Astronómica Internacional (UAI) en 1930. Esta constelación está compuesta por dos travesaños cruzados, uno de 4.2 y el otro de 5.4 grados de largo, y ocupa una zona de solo 68 grados cuadrados, por lo que cubre apenas 1/600 del cielo.1
Es útil para la orientación ya que permite determinar el punto cardinal sur: prolongando cuatro veces y media en línea recta el eje principal de la cruz, partiendo de su estrella más brillante «Acrux», el «pie» de la Cruz, se llega al polo sur celeste, el punto alrededor del cual gira en forma aparente la bóveda del cielo. Una vez hecha esta prolongación, basta bajar una vertical hacia la línea del horizonte y allí se encuentra con bastante precisión el sur geográfico. Si bien por su proximidad al polo sur celeste, la Cruz del Sur gira alrededor del mismo en forma ostensible durante el transcurso de la noche, no importa su posición para este procedimiento de localización, ya que su brazo mayor, al girar alrededor del polo celeste, siempre determina el lugar del mismo.
La Cruz del Sur limita en tres de sus lados con la constelación Centaurus mientras que al sur lo hace con la de la Musca. Los griegos antiguos la crearon como parte de Centaurus, pero fue definida como un patrón estelar independiente en el siglo XVI, después de la expedición de Américo Vespucio a Sudamérica3 en 1501. Vespucio trazó un mapa tanto de las dos estrellas Alpha Centauri y Beta Centauri como de las estrellas de la Cruz. Aunque los griegos antiguos conocieron estas estrellas, la precesión gradual las habría puesto debajo del horizonte europeo antes de la era cristiana, de modo que fueron olvidadas. Es probable que hacia el año 5000 a. C., al final de la última era glacial, Centaurus y la Cruz del Sur fueran visibles sobre el horizonte en la medianoche de primavera en la latitud del centro de Europa. La cruz que semeja es de tipo romano con un travesaño más largo que otro. Hace 2000 años, en tiempos del nacimiento de Jesús, a quien se le asociaría con el signo de la cruz romana, era visible desde la latitud de Jerusalén, de Mesopotamia y de Persia (en el sur del territorio ocupado por el Imperio parto) erguida sobre el horizonte en la medianoche de los días de febrero, de modo que pudo ser la estrella del niño o signo de Jesús (la cruz) que vieran los magos de oriente desde su país de origen y más tarde en su viaje desde Jerusalén a Belén que está a 10 kilómetros hacia el sur. Esto se puede comprobar en un simulador planetario como Stellarium. En la actualidad la constelación es visible al sur de los 25º de latitud norte y es circumpolar al sur de los 35º de latitud sur».